Somriumolins

Un nou curs polític

2010-09-23T08:35:00.000+02:00

Després de gairebé un any, quan comença un nou curs polític, torno a posar-me davant
de l’ordinador. Començo a assemblar-me a aquells que només treuen el cap quan hi
ha eleccions mentre la resta de la legislatura han romàs amagats i han sortit el més
imprescindible, tot, per no fer malbé la seva imatge.

Bé, en realitat, la meva activitat hauria d'haver recomençat el proppassat dia 6 com a
comentarista a la ràdio de Molins de Rei, però no vaig poder per motius laborals i la
setmana següent em van comunicar que la meva participació estava fora de context,
perquè no pertanyia a cap formació politica.

No ho entenc. Si no vaig errat, les formacions polítiques inclouen persones
independents i, a més, no sabia que per poder parlar de política cagués pertànyer a un
partit polític.

Deu ser que la política, com les rebaixes, responen a la llei de l’oferta i la demanda, ja
que, com que estem en campanya i, per sort o per desgràcia, de formacions polítiques
no ens en falten, no hi deu haver suficient espai per introduir una veu independent sense
cap interès més enllà de mirar de fer política per tal de contribuir, fins on es pugui, a la
seva societat.

Salutacions,

Gràcies Miquel Armengol i Arnan

2009-10-15T14:54:00.006+02:00

Ara feia uns quants dies que no feia cap aportació però l'esdeveniment del passat dimarts 29 m'ha fet tornar a publicar i començar un nou cicle.

El passat dia 29 de setembre Molins de Rei, van perdre a un dels seus promotors i defensor de la cultura i la llengua catalana, en la figura de Miquel Armengol i Arnan, com a propulsor de les tradicions i costums a través de la comunicació social.

Al darrera han quedat 18 anys de direcció de Radio Molins de Rei, que s'han traduït en mes de 4000 programes del "Bon dia i Bona hora", una xarxa de col·laboracions que a aconseguit arreplegar a més de 200 persones i un estil propi de fer radio, basat en l'aplicació del model generalista de la radio a l'àmbit local i que li va merèixer la Menció d'Honor de la Radio Associació de Catalunya al 2007.

Però la seva aportació al mon de la comunicació i de la cultura va més enllà, ja que en el seus inicis va ser un dels promotors de la Radio en llengua catalana, a mes ha estat promotor i creador de diversos esdeveniments amb l'objectiu de fer de Molins de Rei un referent en tot el territori, com ara els Premis de Radio Molins de Rei, per on han desfilat grans personatges del mon de la comunicació, de l'esport i del teatre i sempre amenitzat amb artistes, companyies i associacions populars de la vila, ja que per a ell lo mes important ha estat i serà la seva vila i els seus habitants.

Sense tu els matins de Radio Molins de Rei s'han quedat orfe, però com sempre has estat capaç de crear un llegat per tal de que la teva absència no sigui un entrebanc a la continuïtat de lo que ha estat i és un referent dintre de la radio local, tal i com va dir Freddy Mercuri " Show must go on".

Gràcies Miquel per mantenir viva la màgia de la radio i fer-nos participar d'ella.

Propostes a la Crisis (1): Proximitat

2009-03-03T15:48:00.006+01:00

En les darreres eleccions municipals, el mot proximitat va ser un dels eixos dels programes electorals de la major part de les forces polítiques, com a mesura per poder mirar de recuperar el prestigi polític, però sense ser coneixedors de la importància que acabaria tenint en l’actual panorama econòmic, ja que, tal com hem pogut comprovar, la situació no és la mateixa a Europa que als EUA, com tampoc no ho és a França que a Espanya i ni tan sols a Catalunya que a la resta de comunitats autònomes. És més, dintre del nostre país, la situació no és igual al Vallès Occidental que al Baix Llobregat. Per tant, les solucions no poden ser úniques, sinó que han de ser específiques per a cada territori, per tal d’aprofitar les sinergies de l’entorn natural, social i econòmic de cadascun.

Així doncs, estem en una situació en què els Governs Municipals tenen molt a dir, ja que l’actual context exigeix, a més de l’aplicació de polítiques macroeconòmiques, el desenvolupament de les mateixes a través de polítiques microeconòmiques, d’acord amb les característiques del territori i del seu entorn amb l’objectiu final de poder aconseguir la tan preuada competitivitat. Per tant, recuperem aquí la màxima de l’exalcalde de Barcelona i expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, que defensava que el secret d’una nació forta rau en les seves ciutats.

Una de les conseqüències en les quals pot derivar aquesta situació econòmica, és la ruptura de la cohesió social existent fins al dia d’avui, l’element ocasionador de la qual és l’elevada taxa d’atur que hi ha en el nostre país, tal com s’extreu de la Teoria de la Deprivació de Marie Jahoda, o de la Teoria Vitamínica de Peter Warr, i que fan de la feina el nostre centre d’estímul per viure, com ha dit A. Giddens a La tercera vía: “vivim en una societat en què el treball continua sent essencial, no solament per al nivell de vida de les persones, sinó també per a la seva autoestima, perquè a més de generar ingressos proporciona una sensació d’estabilitat i direcció en la vida”.

Per tant, és el moment de la política com a instrument generador de cohesió econòmica i social, que ha de vetllar per mantenir i restablir la pau econòmica i social en aquells llocs on perilli, i tot, des d’una línia de proximitat, on les velles lluites tacticistes de la denominada classe política basades en el discurs tradicional de govern i oposició o bons i dolents, deixin lloc a una nova forma d’actuar de cooperació amb gestos cap a la societat sobre què ha de fer, ja que la situació actual reclama un lideratge i no pas una actuació com el “vuelva usted mañana” de Larra.

Així, els governs municipals haurien de començar a treballar en aquesta línia de recerca d’una concertació entre tots els agents socials de l’entorn local i deixar de banda els vells tòpics de la política, ja que a dia d’avui disposa d’una eina imprescindible per fer-ho realitat, l’Agent per l’Ocupació i el Desenvolupament Local (AODL).

La Delgada línia vermella de la dreta i esquerra

2009-02-20T17:24:00.009+01:00

Els conceptes de Dreta i Esquerra aplicats a la política deuen el seu origen més a una posició física que no pas a una ideologia, és a dir, aquests termes varen ser encunyades durant la Revolució Francesa, el 1789, quan en la constitució de l’Assemblea Nacional els representants del poble varen ocupar la banda esquerra, mentre que el costat dret va ser per a la burgesia i una part de la noblesa.

Amb el temps, aquest dos conceptes s’han carregat d’un pes ideològic que posteriorment els ha definit, i que ens ha portat al que actualment coneixem con la dreta, conservadora o liberal i l’esquerra, socialdemòcrata o eurocomunista. Cosa que fa que la diferència entre uns i altres radiqui més en la forma de fer política que no pas en els seus principis, ja que actualment trobem governs que practiquen un liberalisme d’esquerres, com és el Laborisme Britànic, que defensa el mercat lliure, i d’altres que mostren una socialdemocràcia conservadora, com és l’actual govern del PSOE, que defensa la pluralitat progressista amb el centralisme de la dreta conservadora.

Així doncs, ens trobem en una situació on la línia de la separació entre dretes i esquerres es pot definir amb el títol d’aquella gran pel·lícula bèl·lica La Delgada Línia Roja, de Terremce Malick, que ve a significar que la separació entre dos extrems és molt prima, fruit de la complexitat de la societat a la qual pertanyem i que interactua amb la generació de riscos que fan de la solució una incertesa.

Aquesta és la postura que vaig defensar ahir en la tertúlia del magazime de la tarda de Ràdio Molins de Rei i que tot va estar engegat per l’acte que va tindre lloc el dia d’abans a la seu del PSC de Molins de Rei, on l’orador Xavier Marín , denunciava per part de l’esquerra socialista la falta de solucions ideològiques per encarar els reptes actuals.

On és el milió d'euros del Mercat?

2009-02-05T15:55:00.004+01:00

Tots sabem que una part del joc polític, per desgràcia, consisteix a culpar els altres dels incompliments, per tal d'obviar les responsabilitats pròpies.

En aquesta línia trobem la història del famós milió d’euros (corresponent a la quantia ajornada del total de 2 milions per a la rehabilitació del Mercat Municipal) on les forces polítiques del nostre municipi, actuant en clau de partit, estan més pendents de carregar el mort als altres que no pas d’assumir la seva responsabilitat, com a part que es deriva de les seves accions de Govern i d’oposició.

El nostre sistema legislatiu, d’acord amb la normativa vigent, estableix un procés amb una sèrie de passos previs a la creació i publicació de la norma final i que, pel cas que ens ocupa, són els següents: el Govern, per la seva capacitat legislativa, elabora un projecte de llei (Llei dels Pressupostos Generals de l'Estat) que és enviat al Congrés dels Diputats, on els partits polítics presenten esmenes (modificacions a incloure en la llei) i se sotmeten a votació; a continuació, el Senat ha de confirmar o vetar les esmenes, aquesta segona opció fa que el projecte de llei torni a presentar-se al Congrés, en la seva forma originària, per tant, les esmenes presentades no tenen validesa i l’aprovació s’acaba fent sobre el text original. Fins aquí, tot faria pensar que l’acció del veto dels darrers pressupostos ha originat el retard d’aquest milió, però també ens trobem que, en la confecció d’aquest Projecte de Llei, hi participen tots els ens públics, tant de l’àmbit autonòmic com de l’àmbit local mitjançant l’enviament de les memòries descriptives dels seus projectes per l’any. (Llei 47/2003 de 26 de novembre).

Així doncs, ¿qui és mes responsable, el que no va saber incloure de manera directa el pressupost per a la rehabilitació del mercat o el que va presentar un veto, per tal que aquest milió a hores d’ara no sigui a les arques de l’Ajuntament sinó que resti a la guardiola del Govern Central? Això, si hi queda alguna cosa...

Il·lusió & Escepticisme

2009-01-23T18:17:00.005+01:00

El passat 20 de gener, Barak Hussein Obama va jurar el càrrec de president dels Estats Units d’Amèrica i és va convertir en el 44è president del país on els somnis es poden fer realitat o, com a mínim, aquell que diu que qualsevol membre de la nació pot ser president.

I el dijous 22 de gener, a la tertúlia de Ràdio Molins de Rei, en el programa magazín que fa l’Oriol amb el títol de Carrer Foment (91.2 FM) van analitzar l’efecte Obama i vaig poder constatar que, tot i que tothom puja al carro de les lloances, no deixa d’existir un run run sobre la seva capacitat com a President.

I crec que aquest run run, és del tot injust, ja que respon més a l’anhel, per part de la classe social i política del país, d’una figura humana capaç de recuperar el respecte de la societat envers la nació, la política i l’economia.

En aquesta línia, els primers inconvenients cap a la seva prosa anaven en direcció a la força dels lobbies sobre les decisions polítiques existents en aquell país i, sincerament, em sembla que aquí no anem mancats de lobbies i si no que ho preguntin a la Comunitat de Madrid, on a dia d’avui hi ha una lluita aferrissada pel poder de la 4a entitat bancària.

El segon inconvenient venia de la no existència d’un programa basat en un moviment ideològic sinó deixat de la mà d’un personalisme ideològic, sense fonaments històrics i que pot abusar de l’individualisme. Qüestió que considero del tot irreverent, ja que el corporativisme que defensa la classe política pot arribar a esdevenir un partidisme que ignori les necessitats de la societat a favor del manteniment del poder.

El darrer inconvenient era que l’estil d’Obama només es pot donar en una societat com l’americana, però mai en una com la nostra, ja que la seva prosa i la seva devoció a Déu son del tot inviables en la nostra societat. Això seria una visió reduccionista del que representa Obama, ja que hi ha altres aspectes a destacar de la seva personalitat, que són exportables a altres societats com la nostra. Per exemple, el seu lideratge que denota les característiques bàsiques d’un bon lideratge: claredat i decisió, perquè ha demostrat que és un líder amb una idea clara, reconstruir Amèrica i no pas refondre-la, i amb una actitud decidida, davant la crisi econòmica tot defensant la intervenció de l’Estat en el país del liberalisme que té com a principi bàsic econòmic l’autoregulació del mercat.

Al mateix temps, considero que la societat catalana oblida que lideratges d’aquesta mena, mantenint les distàncies i peculiaritats de cada un, ja han existit aquí, i no cal anar gaire enrere de la nostra història per veure’n: Jordi Pujol, amb el somni que Catalunya fos un gran país “per convivència, per fidelitat a valors bàsics, alhora d’identitat i d’universalitat, per ambició moral, per creativitat i esperit de modernitat i per valors humans” (Jordi Pujol, Memòries) i Carod Rovira que va aconseguir renovar el panorama polític català amb el somni que la sobirania catalana comença per tu.

Darrerament, i sento molt recordar-ho, estem davant d’una situació en què la classe política es troba desacreditada i no sé si és per la manca de conviccions o per l’existència d’una crisi de la no política, tal com va dir l’altre dia el diputat d’ICV Joan Herrera, en una xerrada on es mirava de trobar explicacions a l’actual panorama de crisi des dels diferents vessants: geoeconòmic, geoecològic, geosocial i geopolític. I on es va arribar a la conclusió que estem en una situació de crisi econòmica i energètica, que pot acabar generant una crisi política i social a curt termini si no es comença actuar. La via de solució seria una política multilateral i una major responsabilitat social amb el món que ens envolta, solucions també expressades per part del diputat del PSC Toni Comin en la xerrada sobre “Obama i els nous reptes” organitzada pel PSC de Molins de Rei.

Per tant, el nou repte de la política mundial és afrontar els nous esdeveniments, tal com va dir Obama en el seu discurs d’investidura, amb treball dur, honradesa, valentia, tolerància i lleialtat.

Cap a on anem?

2009-01-15T21:47:00.004+01:00

Avui s’ha fet pública les dades de l’IPC, al mes de desembre ha quedat en l’1,5% i per tant és una bona noticia, tal i com s’ha apressat a dir des del Ministeri d’Hisenda, el Sr. David Vergara, que ha traduïda en una baixada dels tipus d’interès i per tant en un increment de la liquiditat de les famílies.

Però aquesta bona noticia, al mateix temps és un indicatiu de què ens estem apropant a una situació econòmica molt semblant a la del 29, si a la gran depressió, que és el terme econòmic com és defineix aquella situació econòmica que ve immediatament després de la crisi i que és caracteritza per presentar una elevada taxa d’atur (en l’actualitat la taxa a l’Estat Espanyol és el 12.5% però hi ha estudis que diuen que podem arribar al 15%), un baix nivell productiu (l’economia espanyola va entrar en recessió el darrer semestre del 2008 amb un creixement negatiu), un descens dels preus (l’evolució dels preus en els darrers mesos ha estat a la baixa fins arribar a la taxa més baixa de la darrera dècada) i la fallida d’empreses (a data d’avui un estudi estima que els EROS destruirem 120.000 llocs de treball).

Per tant tot sembla indicar que a dia d’avui ens trobem en l’ull de l’huracà i que si no canvien les cosses molt aviat tornarem a estar dintre del mateix.

L'èxit del Sindicalisme Nòrdic i la nostra situació?

2008-11-26T18:47:00.005+01:00

Darrerament el Govern ha anunciat diverses mesures econòmiques i socials per poder fer front a l'actual sitiuació econòmica que estem patin i em sembla molt positiu però crec que arriba una mica tard. Tot i això vul col·laborar amb la plujes d'ideas que darrerament s'està produïnt i vull aportar una més, i per això m'he fixat en el sistema Ghent dels països nòrdics.

Aquest sistema, consisteix en la gestió de la desocupació per part dels sindicats,és a dir,fa partícips als sindicats de la gestió del subsidi per atur i per tant, fer-los responsables de la gestió de les contribucions socials i de la despesa per desocupació. Amb això el sistema Ghent aconsegueix dos objectius, d’una banda la moderació en el comportament dels salaris mitjançant la negociació col·lectiva, a través de què els salaris quedin compromesos en el futur de la cobertura de desocupació, i de l’altre augmentar l’afiliació i atorgar un major poder institucional, ja que amb aquesta mesura els sindicats assumeixen una participació directa en l’aplicació, gestió i desenvolupament de les polítiques actives socials dels governs, amb la formació i el reciclatge professional i la mobilització de la força de treball .
Però aquest sistema, que demanda una participació activa dels sindicats, només és factible en un sindicalisme de control on els Governs mantenen una participació activa, tant en el centre de treball com en el mercat, per tal de poder corregir les possibles asimetries i desigualtats socials que genera la lògica del mercat, mitjançant la centralització de les organitzacions empresarials i sindicals en una estructura de caràcter neocorporativista que pretén, fer arribar la democràcia tant a l’àmbit polític com a l’econòmic. És a dir, consisteix en organitzar els treballadors perquè actuïn com a mesura de control per limitar el poder del capital, en forma de la delegació de la representativitat i no pas com a participació activa i mobilitzadora.
Així doncs, si agafen el model espanyol constituït des de la vessant d’ un sindicalisme d’oposició, fruit de la tardana democratització de les relacions laborals ,, on la participació ha estat encaminada a definir la identitat amb l’objectiu d’assolir la legalitat representativa davant els altres interlocutors i no pas la definició de polítiques socioeconòmiques, on el sistema de representativitat respon al model pluralisme mitjà, per tant la seva representativitat ve donada per l’audiència electoral i proporcional que genera una descentralització organitzativa de les forces obreres (UGT-CCOO) davant la centralització empresarial (CEOE) i que dificulta la participació unitària en defensa d’uns interessos comuns , hauria de dir que no és viable l'exportació del sistema Ghent.
Però, el sindicalisme Espanyol des de 1988 fins ara, ha iniciat un nou període on ha canviat l’actitud reactiva i de protesta del sindicalisme d’oposició dels inicis , per una, més participativa, proactiva i de propostes, de caràcter econòmic, laboral i social que l’apropem més a un sindicalisme de control que no pas al d’oposició. En aquest sentit crec que la negociació col·lectiva darrerament ha assumit certs aspectes del sistema Ghent com és ara els pactes de la formació continua, de la reforma del mercat de treball entre altres i que denoten la viabilitat de poder exportar el model nòrdic de la gestió de l’assegurança per desocupació a la negociació col·lectiva del model Espanyol. Per tant , tenim les bases per poder portar a terme una nova etapa dintre del sindicalisme espanyol, on els sindicats participin d’una manera més directa en la planificació de polítiques econòmiques, que facilitin el desenvolupament de polítiques socials. Un exemple d’aquest canvi el veient dintre d’Acelor, on el secretari general de la confederació general del Metal de la UGT forma part del Consell Admnistratiu de l’empresa

Obama i el Nou Paradigma

2008-11-09T20:24:00.004+01:00

Després de la solida victòria de Barak Obama del passat 4 de novembre, ja han començat a sortir les veus escèptiques, encarregades de difondre el pessimisme davant d’una onada de canvis que anunciant il·lusió i esperança, basant-se en l'eterna història de què una cosa són les paraules i l'altra, els fets, és a dir, que una cosa és escriure en prosa i l’altre és fer realitat la mateixa prosa. Però s’obliden què la historia es pot reescriure i a dia d’avui el candidat ideal per fer-lo és Obama, tal i com ho ha demostrat en les primàries i en la campanya, derrotant l’establiment polític, tant del partit Demòcrata com del partit Republicà.

El triomf d’Obama s’ha forjat en la política de les conviccions, és a dir, en la creença ferma d’un principi, “el canvi”, que ofereix il·lusió a la ciutadania, però que al mateix temps li reclama coratge per fer-lo possible, per tant posa fi a la desafecció i al desànim mostrant fins al dia d’avui. Aquest ha estat la base del seu discurs, que alguns han definit com abstractes, tal i com diu Paco Prieto, company de tertúlia a Radio Molins de Rei, però amb una forta carrega de valors i principis propers al ciutadà i ho ha aconseguit demostrant un lideratge de no complaença en àdhuc mateix, rebutjant el lideratge fàcil de la por tant emprat en les darreres campanyes de l’Estat Espanyol, sinó un lideratge inspirador capaç de fer que la ciutadania s’autoexigeixi el canvi i tot forjat en el compromís de la paraula, tant defenestrada en les darreres legislatures pels polítics espanyols.

Davant aquest èxit han estat molts els que s’han apuntat a l’Obamania i inclús s’han atrevit a establir paral·lelisme poc eloqüent, com és el cas d’un candidat que després de dos intents vol fer, seu aquell dit, a la tercera va la vençuda, però s’oblida que existeix una gran diferència, la persona, és a dir, sí, té raó quan diu que els demòcrates han guanyat a la tercera però s’oblida què en les tres ocasions els demòcrates han presentat un candidat diferent (Al Gore, Kerry i Obama) i amb un tarannà totalment diferent entre tots ells i mentre que els dos primers van saber assumir la seva responsabilitat del seu fracàs no tornant, d’altres fan del seu l’excusa per justificar la seva continuïtat i per tant perpetuen la imatge del polític a la recerca de l’èxit personal i del poder.

Però tot i aquest alè d’esperança, no hem d’oblidar que Obama, és el president d’un país, els EUA, i què per tant el deute ho té amb els ciutadans d’aquell país i no pas amb el món sencer, per tant no és tracta del salvador del mon, sinó d’una nova forma de fer que requereix de la complicitat de la resta del mon per poder tirar endavant el canvi polític, econòmic i social tant anhelat i que requeria d’un “Yes we can” en cada un dels països que conformen el món.

Change We Can. Yes, We can

2008-11-01T13:54:00.010+01:00

M’imagino que molts de vosaltres, davant d’una acció o comportament polític, moltes vegades heu sentit dir la famosa frase de resignació: “tots ho fan...” com si la seva acceptació estigues supeditada al nombre i no pas a uns valors morals i ètics. Doncs be sembla ser que la majoria dels vicis de la classe política és troben defensats en aquesta màxima, de la quantitat versus la moralitat i l’ètica, ja que davant d’una acció considerada poc ètica s’aferren en el fet que tots ho fan per mirar de justificar-la i d’aquesta manera fer la vista grossa i aplicar allò d’avui per tu i demà per mi.

Aquesta, és una més de les causes que han originat el desinterès de la societat envers els seus líders polítics, que no han trobat la manera de poder aconseguir passar de l’opacitat del segle passat a la transparència que reclama la societat del S. XXI. i què, per tant, reclama un canvi. Sí, el “Change we can” "Yes, we can" de la campanya d’Obama
i què es tradueix en una nova forma de fer política, que implica una nova manera d’actuar per part de la classe política i que de retruc es tradueix en un canvi a la societat, ja que el poble és el reflex dels seus líders.

Així doncs, ja és hora de què la classe política comenci a predicar amb l’exemple, que consisteix a deixar de banda la resignació i encetar un nou projecta que aparqui l’opacitat defensada per lo políticament correcta del segle passat i inicií una nova etapa en què la transparència és vegi reflectida a dir les coses pel seu nom, ja que l’era dels grisos ja està passada, per sort, i som en l’era dels blancs o negres. Som en una etapa on necessitem que el polític deixi de fer política per fer política, pel poder i per l’èxit personal i la faci en base a les seves conviccions. En resum volem una política pròxima i de proximitat.

Amb aquestes idees i intencions vaig encetar la meva breu experiència política com a militant de CDC a Molins de Rei i amb aquestes idees continuo fent política, ja des de fora, perquè les maneres de fer del partit en l’àmbit local no sòn les que proclamàvem durant la campanya sinó que són les de fer política per fer-la, en la recerca del poder i de l’èxit personal.

L'experiencia de ser pare

2008-10-31T20:47:00.004+01:00

Aquestes son les primeres imatges del meu primogeni. Per sort no hi havia cap camara per grabar la meva cara, ja que de ser així segur que m'haguessiu vist en l'APM de TV3.

No hi ha mal que per bé no vingui

2008-10-21T17:08:00.003+02:00

Quan era petit la meva mare sempre em deia que no hi ha mal que per bé no vingui, per tant, hem de considerar que la crisi financera dels darrers mesos ens ofereix una nova oportunitat de tornar a recuperar els valors que van fer possible un creixement equitatiu de totes les parts implicades.

Com deia el Molt Honorable President Montilla, hem de tornar a recuperar els valors tradicionals de la veritable socialdemocràcia, la d’Eduard Bernstein, creada a finals del s. XIX, que defensava una transformació del capitalisme de manera democràtica mitjançant la creació de programes polítics que vetllin per poder reparar les injustícies derivades del mercat; i no pas la falsa socialdemocràcia dels darrers anys que ha defensat un socialliberalisme centrat en l'obtenció de beneficis empresarials i que s’ha traduït en un aprimament de l’Estat del Benestar als mínims.

Tal com demostren les mesures aprovades en els darrers anys en matèria laboral, d'ençà de l’aprovació de l’Estatut dels Treballadors de 1980, totes les reformes esdevingudes han consistit en la pèrdua de drets per part dels treballadors, a causa de la necessitat de flexibilitzar el sistema laboral per tal de permetre a l’empresa continuar creixent, ja que es pensaven que hi hauria una reciprocitat amb la classe obrera. Però heus aquí que els resultats s’han capgirat i aquesta major flexibilització de les condicions laborals ha donat lloc a una major precarització de les mateixes, perquè s’han emparat en una socialdemocràcia que en realitat emmascarava un socialliberalisme, a l’estil del partit Laborista.

Per tant, s’enceta un llarg període de canvis on, a més de canviar el nostre model productiu dels darrers trenta anys, que ens ha fet ser la vuitena economia mundial, però amb un sistema de relacions sociolaborals en què la precarietat laboral i la dessalarització (beneficis empresarials amb una mitjana de creixement entre 20 i 30 % i increment salarial entorn de l’IPC) han estat les estrelles, hem de fer un canvi de paradigma on els valors socials siguin l’eix vertebrador del nou sistema a tots nivells: econòmic, polític, laboral i social.

Síndrome Postvacacional a Ferraz

2008-09-10T17:24:00.006+02:00

Un dels efectes que te la tornada de les vacances i l' inici de l'activitat laboral, és la síndrome postvacacional, que és defineix con l'alteració dels estats d'ànims de la persona provocats per la tornada a la rutina diària i què es manifesta amb fatiga, desgana, simptomes de tristor, conats de depressió i que pot portar a la persona afectada a actuar de manera diferent.

Per tant i a la vista de les darreres declaracions de varis dirigents del PSOE, podríem dir tranquil·lament que aquesta ha trobat un domicili fix.

Per poder explicar-me faré servir l’estadística, és a dir, aquella aplicació de la matemàtica que serveix per poder extrapolar conclusions en funció de les dades que recopilem, i que darrerament es troba en boca de tothom, fruit de la situació econòmica que estem patint.

En aquesta línia, en primer lloc, trobem el Ministre de Treball, l’Excm. Sr. Celestino Corbacho, qui amb les seves declaracions sobre l’extinció de la contractació en origen ha posat en dubte els valors de l’esquerra socialista, fins al punt que l’endemà va sortir la Vicepresidenta De la Vega desautoritzant-lo. Síndrome postvacacional?

Però hi ha una màxima d’estadística que diu que un fet aïllat no pot transformar-se en norma i, per tant, requereix d’una nova premissa que justifiqui la norma...

I heus aquí la segona premissa. La fa ZP defensant que, tot i la crisi, o, més ben dit, la situació d’excepció econòmica que viu el país, no s’afectarà l’aplicació i desenvolupament del projecte social del Govern, però s’oblida que qui aplica aquestes polítiques són les administracions de l’àmbit inferior a l’Estat i que, per poder fer-ho, necessiten un finançament que ho permeti. Segons em consta, aquest finançament està aturat, com a mínim a Catalunya. Per tant, síndrome?

Per acabar d’adobar-ho arriba el Sr. Guerra i proclama la política de la por és a dir, “si tu no hi vas, ells tornen” tot mantenint l’eslògan de campanya de les darreres eleccions, però en aquesta ocasió per desafiar els seus companys de Federació, el PSC.

Tres premisses que ens indiquen clarament que la síndrome postvacacional existeix i que actualment està domiciliada en el carrer Ferraz de Madrid, seu del partit del Govern, el PSOE.

De la Crispació al Diàleg

2008-07-29T18:04:00.002+02:00

Sembla que després de les eleccions Generals del març del 2008, s’ha posat fi a un cicle polític on la crispació i el càlcul partidista han estat les grans estrelles en contraposició a una política de recerca del diàleg per la defensa de l'interès general.

Si més no, aquests són els nous principis que es desprenen dels darrers congressos d’ERC, PPC, CDC i PSC; on tots han divergit en la necessitat de tornar a recuperar la centralitat en la política per tal de poder contribuir a recuperar el prestigi que durant el darrer cicle ha perdut la política vers la societat catalana.

ERC enceta una nova etapa amb un nou tàndem, Puigcercós i Ridao, que, amb la maduresa política del primer i el saber fer del segon, tenen com a objectiu retornar la formació política, un altre cop, a l’equidistància que li va permetre somniar ser alternativa de Govern.

El del PPC va ser el segon congrés de l’estiu i semblava que faria un gir de 180º, però finalment només ha estat de 90º, ja que la ingerència de Gènova continua sent la seva càrrega. Tot i el caràcter renovador de Montserrat Nebreda, el conformisme a què està acostumada la dreta espanyola va acabar imposant-se amb l'entronització de la candidata que menys molestava les altres parts implicades (Fernàndez-Sirera), però ha tornat a deixar en evidència un partit que mai serà alternativa de Govern, com a mínim, pel que fa a Catalunya.

El de CDC ha estat el menys sorollós de tots i per això l’endemà va sortir Felip Puig a fer una mica de brogit amb les seves declaracions de la llengua del president Montilla i el lema del congres va quedar en entredit. Tot i això s’han presentat noves cares un pèl més sobiranistes (Lluís Recoder) i s’ha mirat de recuperar una mica la centralitat d’antany amb la incorporació de gent del passat per tal de poder aconseguir un equilibri que pugui fer creïble el lema de la Casa Gran del Catalanisme, ja que no deixa de ser una metamorfosi del Pal de Paller del pujolisme.

El del PSC ha estat el darrer i el que més m’ha sorprès, no tant per les declaracions que Montilla va adressar a l’amic ZP, sinó per la recuperació del perfil propi, que des de la marxa de Maragall semblava que havia perdut, i que després d’aquest congrés em sembla que ha sorgit amb més força que mai. Tot sembla indicar que Castells, Nadal i Tura s’han imposat Chacon, Corbacho i Ferran, per tal de poder ser alternativa a la Casa Gran de CDC.

Per tant, la nova moda de la política catalana és tornar a la centralitat, deixant de banda els extrems i amb la intenció de recuperar el vot útil per governar, que és aquell que formen els votants del centre.

L'ètica a l'empresa

2008-07-06T22:02:00.003+02:00

En els darrers anys, les empreses han sofert una mutació dels seus valors, i han passat de produir per obtenir més beneficis a produir per la societat. És a dir, hi ha hagut una introducció de l’ètica en l’empresa que és, bàsicament, una introducció de qüestions morals en el seu dia a dia.

Però, és real aquest canvi o es continua jugant amb una doble moral?

De fet, estem davant d’una organització que manté el sistema fabril heretat i practicat durant el fordisme i el Just in Time on el principis bàsics són “ordeno i mano”, tal com és desprèn de la idea tradicional de l’organització fabril d’origen benhamià: "panòptica", amb un centre pensant (la part directora) i una perifèria organitzada per a la producció en massa (la part subordinada), per tant, es gestiona l’empresa amb una forta centralització i obsessió pel control.

Però al mateix temps, i de cara a la galeria, defensa els nous conceptes aportats per l’ètica, i que consisteixen bàsicament a prendre decisions, previ estudi de les conseqüències que se’n puguin derivar, per tal de poder avançar-nos als canvis que es generaran.

Sembla que amb l’arribada de les noves tecnologies, la hipòtesi de fons comença a indicar que aquesta idea de la gerència, si no ha mort del tot, està bastant esgotada per la pressió que exerceixen les noves tecnologies. Però, tot i això, continuen existint organitzacions on aquesta idea s’amaga darrere d’un maquillatge i on, en èpoques de crisi, tornen al sistema fabril que en realitat mai no havien abandonat i fent veure que la decisió sorgeix com una solució coherent i ètica.

Però aquesta doble moralitat és fruit de la desconeixença per part de les organitzacions de la veritable ética empresarial, que no tan sols ha de considerar l’arribada a una fi, sinó que ha d’anar més enllà i valorar els mitjans per aconseguir-la.

Així doncs, l’ètica empresarial comença per valorar les persones no solament com a mitjans sinó com a fins en si mateix: "No es pot esprémer les persones pel fet econòmic. No estic dient que l'empresa sigui una democràcia. Però sí que un negoci que té uns valors clars no ho fa tot per l'opinió que en té la gent, però tampoc no fa res sense sentir l'opinió de la gent" (Josep Maria Terricabras).

La tragicomèdia de la Política Catalana

2008-05-22T13:55:00.002+02:00

Ja fa temps, vaig parlar de la desafecció de la societat envers la classe política i, no solament no ha canviat, sinó que les darreres actuacions han estat una representació d’una tragicomèdia que ni tan sols Woody Allen s’hagués pogut imaginar.

Si no em creieu, només heu de fer una ullada a l’actual panorama polític català, on cap ni un se’n salva, ni tan sols a nivell local, i on la guerra per assolir la comandància del partit està sent tant aferrissada que fins i tot s’han oblidat de fer política i es dediquen a fer operetes per cridar l’atenció.

M’explicaré:

Aquesta situació no l’acabo d’entendre, ja que han estat els grans victoriosos de les darreres eleccions espanyoles i, a més a més, sense el seu suport, ZP ara mateix seria a l’oposició. Tot i això, des de la direcció del PSOE no ho veuen així i ni tan sols ells ho creuen oportú. Si no, que li ho preguntin al Sr. Iceta, que l’endemà va dir què la victòria a Catalunya no era del PSC, sinó de ZP-SOE. Però la tragicomèdia continua, i quan necessiten la seva acció de partit va i els deixa venuts a la primera de canvi: no al transvasament del Segre, no al nou finançament, no al traspàs de rodalies, no a la bilateralitat. I això que l’eslògan de campanya de Montilla era “fets i no paraules”. Doncs fins ara només són paraules i, a més, sense contingut.

. En aquest cas, la tragicomèdia mostra símptomes de ser més una comèdia que no pas una tragèdia, ja que, tot i els darrers resultats, la bicefàlia s’ha dedicat a fer més rebequeria de nen que no pas governació del país. Si no, mirem els fulls de ruta dels dos candidats més ben posicionats, on tornen a repetir la història de sempre, la de l’eterna promesa, però aquesta vegada sense excusa per al no avançament dels darrers anys i ni tan sols a la invasió de competències (Llei de la Dependència), ja que ara no són a l’oposició... o sí? (manifestació no al transvasament, manifestació no a la MAT...).

Aquí, la tragicomèdia esdevé un drama total, per allò d’haver d’anar en contra dels seus principis, basats en la sostenibilitat de la natura a través d’una nova cultura de l’ús dels recursos naturals. Per la qual cosa han formulat postures incoherents com la reducció de la velocitat en l’àrea Metropolitana de Barcelona (es veu que de contaminació només n’hi ha a Barcelona); la reducció de l’amplada dels carrils de l’autopista a Barcelona per reduir la contaminació i els accidents (proposta); la captació temporal d’aigua d’allà on no es pot (transvasament); declaració d’avui sí es poden omplir piscines i l’endemà no...

Tot i ser a l’oposició, només ha tret el cap en comptades ocasions i no per aportar idees noves i il•lusionadores sinó per tornar a repetir la fórmula de l’èxit dels darrers anys i que consisteix a defensar el dret a decidir, però sense creure-s’ho. Sembla la defensa d’un nacionalisme de botó, què consisteix a prémer el botó i esperar que tot rutlli sense haver de fer res més. De fet, aquest nacionalisme de botonera ens ha portat a pactar un Estatut de mínims a canvi de res (o potser sí, “la Generalitat”), a defensar una renovació del nacionalisme, però amb matisos i sense aportar un pla de ruta i ni establir un objectiu final i, per tant, amb la sensació que està supeditat a les necessitats del partit.

En aquest cas, la realitat supera la ficció de qualsevol gènere i, per tant, no mereix que perdi el temps per analitzar-la.

Així que, davant la situació, ara comprenc Mourinho quan va dir “en Catalunya hay muy buen teatro”.

La fractura de l'aigua

2008-04-20T21:37:00.006+02:00

En el meu darrer article abordava el tema de l’aigua des de la vessant de la solitud en què és troba l’actual conseller de medi ambient, Francesc Baltasar i sincerament les darreres manifestacions realitzades per ell mateix deixà palesa aquesta situació.

El seu to en les declaracions realitzades la passada setmana on deixava clar què les llibertats tant defensades per l’ecosocialisme només serveixen per vendre fum i mirar de mantenir contenta a la parròquia, però quan és tracta de poder defensar interessos diferents dintre del partit és recorda la doctrina de partit i s’aplica el totalitarisme més ranci dels orígens del partit.

Les manifestacions realitzades convidaven directament a la delegació de ICV de les terres de l’Ebre a l’abandonament del partit per sortir-se de la lògica, què defensava fins a dia d’avui el propi partit.

És per això que les seves paraules tenen menys sentit ja que si fem un símil de futbol em sembla què, qui hauria de marxar és el mateix, ja que quan un equip perd el rumb en la majoria dels casos, qui marxa és l’entrenador per la seva inoperància al cap del projecte i perquè el cost és menor.

En aquest cas crec què la inoperància de Francesc Baltasar queda clara, sinó parlem de com s’ha gestionat la situació amb continus enganys i desenganys per part del responsable, estaques aparegudes en la terra i que ningú sap del seu origen, l'amaga una situació d’emergència nacional i la seva solució per interessos partidistes, la redefineix de “transvasament” i la continuà negació de l’evidencia per allò de què una mentida dita mil vegades és transforma en una realitat, i finalment l’amenaça davant veus discrepants a la seva gestió. I pel que fa al cost, crec què les darreres eleccions van parlar per si soles.

Una altra vegada, Catalunya i el seus ciutadans quedem hem entredit per la mala gestió del govern. Tornem a sortir i a servir com a eina per fer oposició al Govern en la resta d’Ejpañia, fruit dels errors del passat de l’actual govern tant Espanyol com Català, ja que anys enrera és van encarregar de fer una oposició populosa per tal de desgastar al govern, sense valorar les conseqüències i sense aportar una solució a la situació que evidenciava el projecte i que quatre anys després estem patint.

Per tant considero què és de menció la postura adoptada per l’oposició al Govern Català (CiU) durant tot aquest desgavell de la crisi de l’aigua i que reflexa la línia d’una oposició constructiva, base de la democràcia.

La Solitud del Polític

2008-04-06T12:33:00.003+02:00

La darrera setmana he vist per partida doble com la solitud del polític era una realitat, sí, aquella situació en la que el polític es queda sol davant del perill i no sap ni que fer ni que dir, però en una d’elles respon a una tàctica política, fruit dels darrers resultats electoral i l’altre respon a la mediocritat de les polítiques exteriors del Govern Espanyol.

La primera imatge fa referència a la situació viscuda en les darreres setmanes pel Conseller Baltasar (ICV) que com la guerra ecosocialiste és una epopeia, va i s’encaparra en la reforma del Ramon Llull, dient què la captació temporal d’aigua no és un transvasament. Però les seves desventures no queden aquí, encoratjat per l’èxit de la campanya del PSC, declara la situació d’emergència nacional i sense consultar-lo prèviament amb el seu cap, que el mateix dia ja ho desmenteix i a la setmana següent la declara, però resulta que estem davant d’una situació d’emergència nacional i la primera mesura és l’aplaçament del tema fins després de les eleccions del 9-M. Això sí que és defensar la Catalunya Optimista però al mateix temps és deixar a l’enèmic sense aigua.

No content amb això va i decideix, què la solució és el transvasament del Segre (perdó, captació temporal d’aigua CTA) i a l’endemà mateix surt la Ministra Narbona i diu què na de na, i sí, no ho ha entès o li venen ganes de fer un nou CTA , surt la Vicepresidenta Fernàndez De la Vega i li recorda que el transvasament no és una mesura ecològica ni sostenible pels sistemes Hidrogràfics Espanyols, ni progressista, crec què per la propera campanya ICV ha de canviar els seus principis, ja que la Vicepresidenta els hi ha tombat tots. I el divendres passat arriba el Súper ZP, aquell del Govern amic de Catalunya, i li torna a recordar al Conseller que el transvasament no és una solució progressista sinó que hi han d’altres en les que el govern Espanyol treballa, però no pot dir quines per allò de què li treguin la idea.

Ai! Baltasar qui t’anava a dir a tu, un ecosocialista que renegava del transvasament acabaria defensant-lo, però en solitud.

La darrera imatge de solitud la trobem en la cimera de l’OTAN celebrada a Bucarest, on ZP apareix sol pensatiu, com si estigués analitzant el seu discurs, mentre què a tres metres hi ha la resta d’homòlegs xerrant o perquè no, jugant als xinos.

Tal i com diu Pilar Santos d’El Periòdic “La sensació de soledat i aïllament que el president en funcions va transmetre al quedar-se assegut durant 10 minuts mentre diversos líders xerraven distesament a tres metres, ha tornat a la primera línia de foc la política exterior espanyola, que tants maldecaps va donar al cap de l'Executiu la legislatura passada”.

En aquest sentit, el famós dit d’una imatge val per mil paraules, és una realitat. Per tant no calem excuses ja que aquesta imatge parla per sí, sola i deixa en escac a la política exterior del Govern Espanyol.

Defensem Catalunya

2008-03-30T23:29:00.002+02:00

Fa temps que és parla de què la societat i els polítics estams barallats, que hi ha un divorci entre tots dos i com no de la desafecció per part de la societat vers la política i sincerament no m’estranya ni m’agafa de nou, però sempre he cregut que la situació podia fer un gir de 180 graus i tornar a veure la política com una eina en mans de la societat i no pas al contrari.

Fa molts de temps vaig dir què la política és un mecanisme per mirar de fer realitat els somnis de la societat que representa i no pas els d’un propi, per tant la societat catalana ha deixat ben clar després dels resultats del passat dia 9, que no vol una classe política que utilitzi com a reclam la catalanofòbia i això és lo que els diferents partits polítics de Catalunya han de fer valdrà i tal i com va dir la ministra “Antes dobla que partia”.

Per tant encoratjo a les forces catalanista, perquè així ho han dit durant la precampanya, a realitzar un front comú per la defensa dels interessos de Catalunya i que no s’abstinguin en la votació de Bono com a president al Parlament Espanyol sinó què exerceixin el seu dret i obligació de correspondre a la societat catalana, votant no.

Crec que ha arribat el moment de fer respectar Catalunya i d’omplir d’optimisme a la societat catalana, ja de lo contrari tornarem a lo de sempre, a una política d’opereta on en campanya tot es pot dir però després és un altre cantar.

Per coherència amb els seus principis, esgrimits durant la campanya, ni PSC ni CIU podem votar a favor ni tan sols abstenir-se, ja que sinó quedarà una vegada més pales que a tots dos els hi tirà més els interessos propis que no pas els de Catalunya.

Al mateix temps vull aprofitar per felicitar a Miquel Armegol i a tot el seu equip de Bon dia i Bon Hora de Radio Molins, ja que demà faran el seu programa nº 4000, un xifrà que resumeix en àdhuc paraules la professionalitat i la seva dedicació al mon de la radiodifusió, a més de fer de la radio una eina al servei de la societat molinenca tal i com demostra la paella d’avui on, entre col·laboradors i amics, has aconseguit arreplegar a mes de 300 persones.

Felicitats i desitjo poder tornar a col·laborar amb vosaltres, molt aviat.

I el 10...

2008-03-19T00:45:00.006+01:00

Ja tenim els resultats de les eleccions del 9-M i s’ha de felicitar, al PSC com gran guanyador, però en realitat se li ha de dir que ha estat una victòria prestada i m’explicaré.

La gran derrotada d’aquestes eleccions ha estat sens dubte ERC, que passa de 8 a 3, sembla ser que aquesta vegada els sondeigs l’han encertat, és mes, tal i com va dir el Duran s’han apuntat a l’horari d’estiu de 8 a 3. Aquí trobem el primer crèdit de vots, fruit del seguidisme que ha practicat ERC vers el PSC i que consistia en continuar fent creure al seu electorat que Aznar continuava governant. Sinó tant ens queixàvem de la bipolarització de la campanya i al final hem estat nosaltres mateixos qui ha jugat.

L’altre crèdit de vots el trobem de la mà de ICV, que a l’igual que en el cas anterior s’han encaparrat en dimonitzar a la dreta de tal manera que l’única alternativa possible era l’esquerra, però no l’esquerra secular sinó l’esquerra útil, la que pot frenar l’avanç de la dreta extremista i per tant el PSC.

Així doncs ens trobem, en la situació que durant un míting de campanya va descriure la candidata al PSC, Carmen Chacon i que venia a dir que si ERC i ICV perden vots no passa res, (...), és a dir, el famós vot útil de l’esquerra.

Per tant, el gran èxit no és fruit de la campanya realitzada, ja que la considero que ha estat una campanya primària, on s’ha tirat del tòpic, entre el be i el mal, tant emprat pel conclave ironitzat, però que tal i com deia Tudorov, “ Que una cosa serveixi per frenar un mal no vol dir que serveixi per fe el be”.

Per últim ens trobem a una CIU que és manté i que per tant se li pot donar l’aprovat just, però que haurien de fer una reflexió i deixar de viure de lloguer en l’ambigüitat per començar a construir la casa gran del catalanisme, ja que els seus resultats han estat fruit de la coherència del seu electorat, però que en cap moment han aconseguit recuperar els vots sobiranistes que en el seu moment van anar a parar a ERC

M'ha agradat no m'ha agradat , eleccions 9M

2008-03-01T21:22:00.011+01:00

Ahir fent una xarrada amb un vell amic, a qui professo una admiració i un agraïment especial i que si en algun moment requereix de la meva col·laboració ja sap on soc, ja que m’ha demostrat que en política un es pot mantenir fidel a les seves idees sense tindre que renunciar al be comú; vaig abordar un petit resum de lo que havia estat la campanya fins el dia d’ahir i vet aquí el resultat.

Durant tota aquesta setmana he fet un petit seguiment de la campanya de les eleccions del 9-M i recordant al Xavier Bosch, en la seva etapa a RAC 1, m'he decidit a fer un m'ha agradat no m'ha agradat.

M’ha agradat veure con dos expressions tan catalanes com ara el seny i la rauxa, hagin entrat en campanya tot i que sigui per poder difondre una nova mentida sobre els catalans i a més de la boca d’uns dels partits, que els hi cal més seny i no tanta rauxa, totalment lo contrari de lo que ells practiquem.

No m’ha agradat l’empenyiment del PSC i de la seva cap de llista la Sra. Chacon sobre la visió partidista del conte del llop que fa cada dia, això son arguments demagògics que indiquen una manca d’idees i d’il·lusió i que fa què el seu eslògan de campanya resulti buit de contingut, ja que sense il·lusió no hi pot haver optimisme.

M’ha agradat veure com ERC fa ús del famós seny i ha decidit no enfocar la seva campanya a atacar els partits d’aquí, però no M’ha agradat que entre ells hi hagi el PSC, ja que considero que PSC és PSOE per molt federació que sigui i sinó que facin un grup propi, i per tant no son coherent amb les seves intencions.

No m’ha agradat l’ús que fa el PP de la nostra llengua inventant-se un conflicte on no hi ha i amagant la realitat dient que el problema de Catalunya és el seu govern que ha fet un mal ús de les finances catalanes per tal de protegir la seva llengua i cultura, com si ells no invertissin en la defensa de la llengua i cultura espanyola.

M’ha agradat molt la sinceritat de Duran i Lleida a l’hora de reconèixer els errors del passat i mirar de fer front als mateixos amb sàvia nova, però aquesta sinceritat la mantindrà el proper dia 10.

M’ha agradat veure com Iniciativa defensa que en polítiques d’infraestructures a Catalunya PP i PSOE ha fet una política idèntica que s’ha traduït en el caos de rodalies, però aquest fet identitat va més enllà com ara Kosovo, Balances fiscals, Referèndums, Aeroport, Llei de la dependència i alguna altra que em deixo.

No m’ha agradat la defensa que fan els partits per demanar el vot útil, per Catalunya, ja que de vot útil només hi ha un i és la Sobirania de Catalunya, per tant no volem amics com Zapatero, ni gent que estimi tant Catalunya con Rajoy, només volem un país que sigui respectat, un país de primera i un país amb solucions justes, lògiques i valentes.

Per tant, que ens deixin el futur, ja que el present no ens agrada.

Visqué Catalunya!!!

Tot es possible si es desitja de tot cor, participa

2008-02-24T22:21:00.005+01:00

El passat dia 22 es va donar el tret de sortida de les eleccions de març 2008, on els dos grans de l’Estat Espanyol defensa la idea, uns, més que d’altres, que Catalunya se la juga, però que es juga Catalunya, la seva sobirania, el concert econòmic, la publicació de les balances...., que ens juguem?

Però en realitat Catalunya no és juga res perquè no té res a guanyar, ja que guanyi qui guanyi no defensarà ni els nostres interessos ni els nostres somnis, i sinó, només cal fer una ullada al seu programa i veure com de sobirania només l’espanyola, de concert econòmic només desplegament de l’estatut, perdó si que hi ha una proposta en clau catalana, la publicació de les balances, però això ja ho han dit altres vegades, fa quatre anys PSOE i fa vuit PP i fins ara res de res.

No obstant considero que nosaltres hem d’aprendre a construir el nostre futur amb lo que tenim i a dia d’avui la situació és la que hi ha i per tant, no hem de caure en el parany d’abans i mirar de fer possible que Catalunya jugui i guanyi, perquè tal i com diuen el PSC hem de ser optimistes i pensar què tot és possible si es desitja de tot cor.

Jo em considero optimista, però no perquè m’ho digui el PSC i el proper dia 9 aniré a votar, però no perquè en faci por el PP, ja que si fa o no fa ni un ni l’altra faran res pels meus desitjos, sinó perquè crec que la millor etapa de Catalunya està per vindre i l'hem de construir entre tots els sobiranistes, per tant el meu vot no serà en blanc sinó que serà en clau Catalana, amb l’objectiu d’aconseguir que tornin a respectar Catalunya i la seva gent, amb l’objectiu d’aconseguir un país de primera.

Al mateix temps vull aprofitar per felicitar i donar l'enhorabona al Jon i a l'Angels, que han col·laborat des de el passat dia 24 a que Catalunya compti amb un mes. Felicitats a tots dos i al seu oncle també.

Molins de Rei: proximitat i participació

2008-02-13T22:46:00.005+01:00

El divendres passat vaig assistir a la presentació del Pla d’actuació Municipal, que consisteix en presentar l’acció del govern pels propers 4 anys i sincerament que vaig marxar de l’acte molt content en veure que la política de proximitat, d’escoltar al ciutadà, de fer-lo partícip i de poder donar resposta a les seves inquietuds, és factible i efectiva.

Durant la campanya electoral a les municipals un dels eixos de la nostra visió de fer política consistia en fer-la propera al ciutadà mitjançant la seva participació en el dia a dia de la vila.

Doncs be, la presentació del PAM em va servir per donar-me compte de què aquest estil de fer, no era ni és, un estil en desús com vaig poder creure sinó que és un estil molt arrelat en la manera de fer política de l’actual govern de Molins de Rei.

Durant l’acta vaig poder comprovar que en l’actualitat comptem amb un alcalde, l’Ivan Arcas, molt proper al molinencs i molinenques que practica, defensa i encapçala una forma de fer política de proximitat i participativa, i sinó que li demanin al Juan que el va definir com “una persona de voluntat i de liderazgo”.

Al mateix temps vaig poder veure com el meu municipi treballa per poder donar sortida a una de les problemàtiques actuals, com és l’encaix de la immigració en el nostre dia a dia, amb propostes clares com ara la iniciativa presentada des de ERC i que durant l’acta ve explicar el Xavier Montserrat, sobre la creació d’un pla de benvinguda pels nou vinguts on se'ls informi dels drets i deures, dels costums de la vila i de la funció de l’administració entre altres aspectes.

Finalment i com a colofó del cap de setmana vaig poder assistir a la festa de carnaval, que va comptar amb la participació de més de 15 comparses tant de la vila com dels municipis del costat i que va ser una prova més, de què Molins de Rei, compta amb una de les poblacions més actives del baix Llobregat i on les entitats juguem un paper molt important a l’hora de la mobilització, per fer i mantindré les tradicions de Molins de Rei; com ara els Amics del Camell, que ara fa 25 anys, vàrem rescatar de l’oblit una dels costums més internacionals i coneguda de Molins de Rei: El Camell.

El conte del llop a la política

2008-02-05T21:43:00.000+01:00

El conte del llop.

Si darrerament heu llegit o escoltat els mítings dels representants del PP i del PSOE, podreu trobar un cert sil·logisme amb el conte breu del Pere i el llop. Un conte que la meva mare m’explicava cada nit abans d’anar a dormir per allò d’aprendre, què de l’engany no es pot viure i què si vius d’ell mesura les teves forces.

Moralitat que sembla ser en el tema de la política no existeix, ja que quan no és un és l’altre el que torna a tirar dels vells tòpics que han generat un cert desencís de la ciutadania vers la política.

Un dia apareix el Sr. Rajoy i ens diu que a Catalunya, existeix una immersió lingüística; què el castellà, llengua cooficial segons la Constitució Espanyola juntament amb el català, és perseguit; que no es garanteixen els drets dels espanyols en matèria d’educació. Crec que aquesta historia la van viure fa cosa de 4, 8, 12 o 25 anys, sembla que per la gent del PP no passen els anys i continuen enrocats en històries d’altres èpoques més totalitaris i on la immersió lingüística era un fet. I quan no és la llengua és la no solidaritat catalana o l’autogovern, tant s’adona que sigui veritat o no lo important és aconseguir el desgast del PSOE i sembla ser que l’única argumentació d’ells passar per fer servir a Catalunya i als seus ciutadans com a eina.

Un altre dia apareix el Sr Zapatero i diu què qui mes s’estima Catalunya son els Socialistes i com a prova presenta al PP, un partit que té presentat un contencions davant el TC a l’estatut de Catalunya; sembla ser que no recorda què qui va passar el ribot pel text originari va ser un dels seus, tot i la seva promesa; que persegueix la llengua, sembla ser que tampoc s’recorda de què el candidat a la presidència del parlament vol prohibir l’ús del català en la mateixa; que més ha fet per l’autogovern de Catalunya i a l’endemà publica la llei de la dependència que envaeix competències de la Generalitat, la llei de l'emancipació dels joves que també envaeix competències. No si això és estimar no vull conèixer mai no estimar.

Per tant, vigilin amb el que diuen i les vegades que ho diuen, ja que el proper dia 9 es podem trobar amb una sorpresa majúscula i és que la Catalunya que tant redit electoral els hi pot donar tant a un, com a l’altre, els hi giri en contra i quan més la necessitin no hi sigui.

Però per poder fer realitat, aquest conte, els catalans hem de ser conscients que si guanya ZP o si guanya RA amb majoria simple o absoluta, qui perd és Catalunya i que per tant hem de mirar d’aconseguir que Catalunya sigui decisiva per poder governar, així doncs el proper dia 9 vota en clau catalana.

El dimoni del S.XXI per la CEE

2008-02-02T11:50:00.000+01:00

L’han fet grossa, els de la Conferencia Episcopal Espanyola ja que sembla ser que han fet una nova definició del dimoni.

Si aquell que en la meva època de nen el pintàvem de color vermell, amb dues banyes al cap, un bigoti estil Dali, una cua en punxó i un trident. Doncs no resulta que ara això de què el dimoni té moltes cares era veritat i la prova la presenta la CEE.

Ahir va esclatar la noticia quan van qualificar de condemna al Cadalso, allò de dialogar i negociar per aconseguir la pau. Jo pensava que la doctrina Catòlica era la serví amb l’exemple i per tant fer tot lo possible abans d’arribar a les armes i que en aquest tot possible hi ha la necessitat de negociar i de dialogar per arribar aproximar postures i no pas la de tancar-se en banda, ja que aquesta darrera postura és la que porta a l’ús de la força i de les armes.

Però no és la primera vegada que el catolicisme espanyol socarrenc, en nom de deu, fa servir les paraules i les interpretacions en benefici seu. Ja ho vàrem fer servir en època de la inquisició on cremàvem a qualsevol que presentes una veu en contra d’ells; també durant el règim franquista, van fer costat a les barbaritats practicades pel govern de l’Estat Espanyol en defensa de la pàtria, quina pàtria la de deu o la del dimoni?.

Així doncs tenim una nova definició de Dimoni i segons la CEE : PSOE, per seure a negociar i dialogar amb ETA amb la intenció de poder aconseguir la pau, una de les màximes defensada pel catolicisme en el món. Sembla ser què, quant PP negociava amb ETA no estava tipicitat com a pecat i per això Aznar, Acebes i Zaplana tenen el cel guanyat, tot i haver negociar amb terroristes.

Senyors de la CEE, aquest joc que vostès dimonitzant , pretén aconseguir la pau sense l’ús de la força i de l'opressió que practiquem els règims totalitaris, tant defensats per vostès en altres èpoques. Es tracta d’un joc de sumar i no pas restar amb declaracions fora de to. Es tracta d’un joc on no hi ha les dualitats bons i dolents sinó on cada part ha d’assumir la seva responsabilitat i mira de posar tot els mitjans de què disposa per aconseguir un fi comú: la PAU.

Per tant treballin per la pau i no pas per assumir un protagonisme que no els correspon, ja que sempre que han agafat protagonisme la que ha sortit perdent ha estat la societat en àdhuc mateixa.

Agraïment a Radio Molins de Rei

2008-01-31T01:25:00.000+01:00

Bona nit;

Avui ha estat el meu darrer dia com a contertulià a la radio de Molins de Rei, on assistia en representació de CIU de Molins de Rei. El motiu que m’ha portat a prendre aquesta decisió es resumeix en la meva baixa com a militant de CDC per diferents motius, però que els reservo per mi ja que no vull que el meu blog es transformi en un salsa rosa de la política. I per tant i fent cas als meus principis no volia ocupar un espai que estava designat, perquè CIU de Molins de Rei pugui fer arribar les seves idees als molinencs i molinenques. No obstant vull agrair:

A CIU la seva confiança per ser l’escollit per fer arribar la veu de CIU als molinecs i molinenques.

A radio Molins de Rei i al seu director el Miquel, per deixar-me col·laborar i conèixer l'apassionat món de la radio. I per fer d’un mitjà públic l’altaveu de tothom.

Als companys de tertulià, Miquel, Carles, Ferran, Eliseu entre altres, per fer-me fàcil la meva iniciació com a contertulià de la radio i pels coneixements que he adquirit en aquest curt període que hem compartit.

I al molinencs i molinenques que m’ha escoltat pacientment durant els darrers mesos.

I en especial a la Mercè que ha estat com una mare adoptiva, tant pel que fa a la política com pel que fa a la meva integració a Molins de Rei. Crec que representes la finalitat per la que en vaig enrolar en la política que no es cap altra que la de poder donar a la societat una part de lo que ella mateixa et reporta.

Però això no vol dir que deixi la política, ja que en la vida no tot és feina i per tant continuaré practicant una de les meves aficions a través d’aquestes pàgines o amb col·laboracions amb la radio, però sense marca.

Moltes gràcies Radio Molins de Rei.

No recesió pero si canvi econòmic

2008-01-28T21:44:00.000+01:00

Bona nit;

Estimat Joan vull aclarir-te un parell de punts;

El primer és que jo en cap moment em trobo en la línia que tu marques i que és la del pessimisme total, no tot lo contrari ja que tal i com pots comprovar en el meu escrit parlo d’una nova etapa econòmica que comporta una reestructuració de l’actual política econòmica. En realitat lo que pretenia dir és que les coses s’han de dir i no amagar per interès electoral, i m’explicaré; no és correcte de què un dia sortí el sr. Solbes i em comenti que la culpa de la inflació la tenen les propines i que al cap d’un temps ens digui que no passa res que l’economia va be. En què quedem? Només critico la seva ambiguetat i no pas la seva opinió.

També vull dir-te i ja que estàs tant vessat en matèria econòmica, que per període recessiu s’entén aquell que presenta un creixement econòmic negatiu del PIB en dos trimestres consecutius i que va acompanyat d’una elevada taxa d’inflació, no galopant, però si elevada en referència a altres països de la UE, com és el cas.

Per tant, no dic cap mentida en cap moment sinó que he fet una apreciació particular de la situació econòmica i dintre dels meus límits econòmics, considero què l’actual situació representa l’inici d’una nova etapa econòmica on tindrem que lluitar contra la inflació i contra l’augment de la taxa d’atur i que la mesura per a una és dolenta per a l’altre.

Abans del ciclo hi ha la tempestat

2008-01-25T23:18:00.000+01:00

Abans del ciclo hi ha la tempestat

Últimament el terme estabilitat només és dona en el temps, sinó que li diguin als inversos on darrerament s’ha instal·lat una depressió que ha fet trontollar l’economia del país, si aquella de la que tant presumeix el Sr. ZP i de la que va dient que és millor que la italiana i que aviat superarem a la francesa, que presenta un SMI el doble que l’espanyol i on la gent que treballa pot viure en dignitat.

Tant de bo aquesta tempestat es traslladi també al camp climàtic i ens permeti poder gaudir d’uns quants dies hivernals abans que comencem a parlar de la primavera. Però axó és un altre tema a tractar un altre dia, perquè avui vull parlar d’economia, un terme que de no passar un daltavall en els propers dies, serà l’estrella de les properes eleccions generals de l’Estat Espanyol i sinó només cal veure el nou i flamant fixatge del Sr. MR , el superheroi del nacionalisme econòmic espanyol, Sr. Pizarro.

Actualment i per les noticies que ens arriben estem davant d’un nou cicle econòmic, alguns ja han dit que estem davant d’una crisi, d’altres que estem davant de l’inici d’una etapa de recessió econòmica i el més optimistes entre el que m’incloc jo que estem davant d’una reestructuració de l’economia i m’explicaré.

Tal i com deia el meu professor, el Sr. Carreres, l’economia és un circuit on tot es retro-alimenta , és a dir, les empreses fabriquen i per poder fer-lo requereixen de ma d’obra, el treballador rep un salari que li permet adquirir els productes en el mercat i l’empresa rep uns guanys que li permet continuar amb la fabricació. Doncs be partint d’aquest principi i de manera simple, ens trobem com en l’economia actual el poder adquisitiu de les persones és veu cada vegada més reduït per culpa de la inflació que provoca un increment dels preus que es tradueix en una desacceleració del consum de les famílies i per tant en una reducció de vendes de les empreses i amb un excedent de productes que representa una disminució de la producció i per tant una disminució de ma d’obra per tant un increment de l’atur. Així en resum ens troben davant d’una situació on tenim una inflació pels núvols, que per poder controlar-les es requereix què el preu del diner pugi per tal de reduir el consum i de l’altra banda ens trobem amb una taxa d’atur en creixement que demana una reducció del preu del diner per activar el consum, i per tant una situació que fins a dia d’avui no s’havia donat.

No obstant nosaltres no ens hem de preocupar, ja que tal i com diu el govern i el seu responsable econòmic Sr. Solbes, sí, aquell que en el seu dia va dir que la crisi de les hipoteques surprime no ens afectaria i que al cap d’uns mesos ja ho veien; sí, aquell que en el seu dia, quan era comissari de la UE va pronosticar que Europa seria la nova economia mundial que superaria a l'americana i que ara quan l’americana tremola nosaltres tremolen dos escales de rigthe més amunt, sí, aquell que va dir que donar propines provoca inflació i que ha fet que molts mileuristes que depenien de les mateixes, ara siguin una mica més mileuristes, si aquell que per tal de poder defensar el govern disfressar la realitat com si la ciutadania fossi beneita.

No som alarmista sinó realistes i conseqüents amb la situació. Per tant actuem com fa la resta d’Europa i deixem les paraules per un altre moment.

Ensenyament poliglota

2008-01-14T21:42:00.000+01:00

Bona nit;

Portem només 10 dies de l’any nou i hem comprovat que per alguns, les coses no canvien. Em refereixo al polèmic vídeo del PP sobre l’ús de la llengua catalana a les escoles del nostre país. Pel que veig els guionistes del PPC es trobem de vaga a l'igual que els seus homòlegs nord-americans, ja que tornem de nou amb la reedició de més demagògia part segon part.

En el vídeo es denuncia que la llengua de l’ensenyament a Catalunya només és el català i què? No és una llengua més de l’Estat Espanyol? És més no és la llengua vehicular de la nostra Comunitat? Doncs no sé on està el problema, ja que lo veritablement important dintre de l’ensenyament és què la canalla adquireixi els coneixements necessaris per continuar amb el desenvolupament de la nostra nació i tant és si es fa en anglès, en francès, en castellà o en català. Per tant, tant és si les matemàtiques es donen en català o en castellà, lo important és què la persona aprengui a sumar, restar, dividir i multiplicar, tant és si les ciencies socials es donen en català o castellà, si lo important és que aprenguin els valors socials de la vida, tant és que les ciencies naturals es donen en català o en castellà, si lo important és conèixer com son els éssers vius que habiten en el nostre, mon.

Una vegada més es torna a generar un problema on no hi ha cap, es persegueix la confrontació entre dues llengües que coexisteixen en el dia a dia, és torna a treure el tema de la immersió lingüística però desconeixent la realitat, ja que la immersió lingüística és dona al contrari.

L’altre dia en un programa de ràdio es va improvisar una enquesta popular en directa, tres vàrem dir que el seu fill donaven totes les assignatures en català a excepció de llengua castellana, tres vàrem dir que feien totes en castellà a excepció de llengua catalana i la resta va dir que era al 50%. La llei ve a dir que l’ús de la llengua ha de ser de manera equitativa, per tant amb la mateixa proporcionalitat i com veien d’aquesta mostra es compleix en un 33% dels casos, mentre que per l’altre 67% s’incompleix en tots dos sentits, però es tracta d’un incompliment positiu, ja que aquesta decisió, pels comentaris que es feian, la prem el mestre i no pas ningú del govern, per tant deixem que siguin els professionals de l’ensenyament que s’expressin en la llengua que millor li vagi per tal de poder transmetre els coneixements de la millor manera possible.
Per tant, Srs. del PPC, mirin de fer una campanya constructiva en joc de jugar a fer veure als ciutadans fantasmes on no hi han. Que no van aprendre dels fantasmes de l’ 11-M, pel que veig no!!!. Hauríem de fer una ullada a la resta de la dreta europea i aprendre de què el progrés és positiu i que mantenir posicions tancades respecte a temes del passat no portem en lloc. Sinó facin una ullada al panorama europeu i podran veure com la resta de partits del seu entorn han fet un gir cap a una dreta progressista que mira de construir en lloc de destruir. Ja ho deia Aristòtil... els extrems, son dolent i pel que veig vostès no s’han llegit el clàssic. Sembla mentida, que defensors d’ una política liberal estiguin sempre volem regular-lo tot en quant a Catalunya.

La desafecció

2008-01-07T22:40:00.000+01:00

Bon any a tothom;

Ja tornem a ser, només acaba de començar l’any i ja hem tingut les primeres incidències amb RENFE i com no després les enquestes marquen mínims de desafecció com la publicada la setmana passada i de la que es feia reso tothom menys els veritables culpables de la situació, que son els polítics de lo políticament correcte, classe que en els darrers anys s’ha estès com una plaga i que avui en dia es troben a tots els llocs.

Tal i com anava dient, i crec que alguna altra vegada ho he dit, en els darrers anys hi ha una clara desafecció vers la classe política, tant que, si li haguessin de posar nota aquesta seria un Molt deficient, tot i que en l’actual reforma aquesta qualificació se l’han deixada, per sort; ja que tal i com deia el mister Cruyff al rival se li ha de guanyar, però mai humiliar-lo i crec que el molt deficient era una qualificació humiliant.

Però tornem al tema, la qüestió és què ha ocasionat aquesta desafecció societat –polítics i en aquest sentit considero que no és correcte generalitzar, m’explicaré.

Fa quatre anys, vaig entrar en la política perquè creia què la democràcia es basava en la virtut, en la veritat i en el coratge i que el mitjà per poder expressar-lo hi regia en la política i més concretament en l’àmbit local. Però això son els principis d’un que pensa que és pot aconseguir allò que vol sense la necessitat d’interpretar un paper o fer una farsa constant, ja que el seu objectiu és conquerir i exaltar i no pas agradar sense renunciar als seus ideals i les seves conviccions.

Un altre tipus que m’he trobat és aquell que no dona més de sí, i que es pensa que ja ho fa bé i que només ha de ser com és per tenir a la parroquia en el sac, ja que pensa que la gent vol què un sigui simpàtic i vulgar, i per tant menysprea a la societat i la titllà de mediocritat, de la seva mediocritat.

I per últim ens trobem al que deixa de banda els seus principis, que el van portar a agafar aquest camí, a canvi d’aconseguir l’objectiu final i que per tant es crea una representació diaria en la que actua constament amb la intenció d’aconseguir l’agrado de tothom, és tracta de la classe políticament correcte, que mira d’agradar a tothom i que fa de la hipocresia la seva virtut.

És aquesta darrera classe la que crea aquesta desafecció vers la política i com a exemple només cal llegir algunes de les incongruències dels darrers anys, com son les famoses promeses fetes per l’actual president d’Espanya i que hi eren resumides en l’eslògan de campanya de les darreres el·leccions a l’Estat Espanyol “ Si guanya ZP, guanya Catalunya”, o l’eslògan de Montilla “ Fets i no paraules” doncs darrerament hi ha mes paraules que fets. Però l’oposició no es queda fora, ja que, és tant criticable que el president de la generalitat no hi anés al partit del 29 de desembre de la selecció catalana com què durant 23 anys de govern, Pujol només anés una vegada.

En resum, considero que en els darrers anys s’ha instal·lat la darrera classe política en tots els fronts i sembla ser que no aprengui ja que tant els hi dona que en les darreres el·leccions del nostre Estat la participació no hagi superat el 60%, ni que al referèndum de l’Estatut fos refredant només amb la participació del 49%, no! ells continuen igual i tiren pel dret, a continuar venent fum per tal d’agradar a la gent, de fer veure que es treballa pel poble, però sense el poble, a continuar fent el seu paper que per això portem quatre anys fent-lo.

Per últim, vull dedicar un breu recordatori a una de les persones que durant la meva breu etapa política vaig conèixer i que en va fer veure que la integració de la gent només és voluntat d’un mateix. Va per tu Antonio Lopez vell conegut d’armes, persona directa i sincera que defensaves els teus ideals, sense oblidar les teves arrels i que vas saber arribar a una terra nova i desconeguda, crear una família, i adaptar-te a ella sense perdre a tu mateix.

La vila de Molins de Rei ha perdut a un dels seus molinecs més participatiu i encoratjador, però per la meva part sempre hi seràs amb nosaltres, que et vagi be en aquest nou camí que has encetat, fins la propera vida.

Dret a decidir, és una realitat.

2007-12-04T21:20:00.001+01:00

Bona nit

Vull felicitar a l’organització de la manifestació del passat dia 1 de desembre per la seva organització i per l'èxit rotund que ha estat. També vull agrair l’estada al marge dels partits polítics presents, ja que per primera vegada en molts anys han estat a l’altura de lo que s’espera d’ells, per tant GRACIES ERC, ICV i CIU.

Crec que la societat catalana després del dia 1 de desembre ha deixat ben clar que la seva implicació amb Catalunya és total i que ara només cal que el responsable agafin el relleu i comencin a treballar de veritat pel nostre país i que els no presents entenguin el missatge i facin realitat el seu lema de “fets i no paraules” com ha estat fins ara en aquests caos de les infraestructures, ja que aquesta desafecció pot ser que ja no solament sigui vers Espanya sinó que acabi sent vers el seguidisme que presenten alguns.

Per tant a tots els que vau fer possible, que pugues gaudir d’un dissabte emotiu només dir-vos GRÀCIES, perquè vau fer possible que durant unes hores m’oblidés del desastre de rodalies, vau fer possible que m’oblides dels apagaments de l’estiu, vau fer possible que m’oblides dels caos del trànsit, vau fer possible que el meu pessimisme dels darrers anys hagi estat transformat per un optimisme elevat a l'enèsima potència, perquè vau fer possible que durant unes hores em creies que eren un país normal, amb la seva bandera, amb el seu himne i amb la seva llengua; perquè entre tots plegats farem possible la nostra realitat, DRET A DECIDIR .

Visqué Catalunya i visqué els catalans!!!!!!!

Parlem clar

2007-11-14T22:24:00.000+01:00

Bona nit;

Avui mentre feia un cafè amb un dels tertulians de la radio, hem estat parlant sobre la situació política que hi ha actualment a la nostra vila i en general el nostre país.

Mentre parlàvem han sortit diverses paraules com ara desafecció, emprada pel President de la Generalitat per poder justificar la situació actual de la ciutadania catalana vers el sentiment de pertineça a Espanya; desencís, tristor, indiferència,..., com veieu un munt d’adjectius, però amb un mateix sentit i que no es cap altra que la pèrdua de credibilitat dels nostres polítics.

En aquest sentit, ahir en el programa 59 segons considero que es va presentar una solució. El Sr. Madi va presentar el seu nou llibre, en el que intenta plasmar una nova manera de fer política i que és la de parlar “ alt y clar” sense tabús i sense cuidar tant les formes. Fins aquest punt perfecte però, aquesta nova forma també contempla l’autocrítica, és a dir, tal i com li va replicar Pilar Rahola, és molt fàcil poder parlar dels demés però fa falta molt valor per poder parlar dels teus propis i és aquesta part la que crec que s’ha d’explorar i aplicar.

Durant la campanya electoral per les municipals, CiU de Molins de Rei, també defensava aquesta idea d'una nova manera de fer política i que es traduïa en una política de proximitat a la ciutadania, de dir les coses com son i de no intentar disfressar la realitat amb els tòpics de la classe política. Però no es va parlar de l’autocrítica i vet aquí que en el moment que aquesta surt lo primer que es fa, és silenciar-la sota la disfressa de realitzar un nou organigrama del partit, en el que tothom pot participar a excepció d’aquells que no pensen igual.

Ep!!!!, ja tornem a ser.

Aquesta manera de fer porta a què la realitat dels ciutadans sigui percebuda pels polítics d’una manera esbiaixada, ja que la seva percepció de la realitat ho és en benefici dels seus interessos polítics i no en vers el benestar dels ciutadans, ja que sinó pots veure la palla en el teu ull com pots veure la de l’ull aliè.

Per tant, deixen de fer de la política un calaix on les mentides i les mitjes veritats hi vessa i fent de la mateixa un calaix on la veritat i la sinceritat siguin els eixos principals de la mateixa. Ja que per poder aconseguir la recuperació dels votants, cal que tots els polítics facin autocrítica i diguin públicament on l’han fet grossa.

Per concloure diré que un bo polític és el que persegueix la utilitat social, el benestar, la justícia i la igualtat, que tots els ciutadans necessiten.

Crisis de la clase política

2007-11-06T23:14:00.000+01:00

Bona nit blogadictes;

Avui parlaré d’un tema que m’agafa de prop i que ens afecta a tothom. Per començar faré una pregunta oberta a tothom, creieu que la política s’ha de professionalitzar? No creieu que part del descrèdit dels nostres polítics rau en la professionalització de la mateixa?

A la vista dels últims resultats electorals, pel que fa a la participació, crec que existeix un desencís per part dels votants cap a la classe política. Si analitzem les causes d’aquest desencís crec què entre les moltes que hi trobarem una que parla de la poca eficàcia de la nostra classe política en solucionar els nostres problemes diaris, fruit de la distancia existent entre la realitat del ciutadà i la del professional de la política.

En els darrers dies els debats, deixant de banda RENFE, girem en torn de la refundació dels partits: el PSC parla del refundament del Socialisme, CIU promulga la refundació del Catalanisme polític, ERC parla de fixar una data per la’ Independència de Catalunya i fins i tot el PP parla d’un refundament del partit. A mi tots aquests aspectes en genera la sensació que estem davant d’una crisi de la política.

Una crisi que queda latent si busquem en el diccionari la definició de professional i que ens ve a dir que és tota aquella persona que pot prestar un servei o elaborar un be, garantit el resultat amb qualitat determinada; situació que en el cas del nostre pais poden dir que no és compleix. Per tant, tocada i enfonsada.

Així doncs i en el meu cas particular, considero que aquesta tendència de professionalitzar la política, com a mínim a nivell local, no és correcta, ja que, entre altres aspectes trenca amb un dels seus principis i que és la proximitat de la política al poble. I m’explicaré, amb aquesta nova dèria, una reunió que servia com a pont de trobada, de compartir inquietuds i d'integració dels nou vinguts a la vila, amb l’arribada de la professionalització, que genera la jerarquització de l’estructura i l'ostentació del poder per uns pocs. Trenca amb l’equidistància i passa de ser un vehicle integrador i de proximitat al poble, esdevé un mecanisme de pocs per poder aconseguir el poder per al seu benefici propi.

Fets i no paraules

2007-10-25T20:40:00.000+02:00

Bona tarda;

Sembla mentida que sempre que passa alguna de grossa, el govern socialista de seguida troba algú culpable i comença a veure despropòsits allà on, en realitat, hi ha una manca de planificació dels que manen.

M'explicaré, fa uns dies vaig poder llegir en un diari afí a la causa PSC-PSOE que els maldecaps que estàvem patint els milers i milers d'usuaris de "Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados" és per culpa d'OHL i per rifar mes encara la historia, la noticia aportava el nom del propietari de l'empresa, que com no era de l' enemic i a més a més manté un contenciós administratiu amb el mateix ministeri que el contracta.

Sincerament això no s'ho creuen ni ells, és un mes de les tècniques a les que ens tenen acostumats els Governs Socialistes per tal de poder no assumir les seves responsabilitats, ja que us en recordeu de la famosa apagada, en un principi el responsable va ser Fecsa Endesa (PP) i no pas Red Electrica Española (PSC-PSOE) i que finalment s'ha descobert que va ser la' única responsable de l'accident. I on es va dir que es demanarien responsabilitats i que s'exigiria a les empreses a què realitzessin les inversions per tal de què aquesta situació no es tornés a repetir.

Doncs be passats uns dies, en el mateix diari afí a la causa PSC-PSOE, es va llençar el globus sonda de què la millora de les infraestructures de la xarxa elèctrica suposaria un encariment del preu de l'energia i per tant finalment els que paguen aquesta millora de la xarxa tornen a ser nosaltres mateixos, els grans perjudicats.

I ara tornen amb la mateixa i deixen caure com aquell que no sap res que la culpa la té OHL i no pas ADIF. Ja n'hi ha prou de treure el mort del damunt i comencin assumir les seves responsabilitats, ja que sembla ser que lo que no va poder fer una dictadura de 40 anys ho està fent un Govern amic, on el seu slogam de campanya, sinó recordo malament era: si guanya ZP, Catalunya Guanya.

La polémica esta servida

2007-10-12T08:41:00.000+02:00

Bon dia;

Avui es el dia del Pilar, per tant d'entrada vull felicitar a totes les Pilars. Però no desviaré mes el tema de la meva segona aportació que no es cap altra que poder aprlar del polèmic missatge del Sr. Rajoy. Només es tracta de dir-li que em sembla molt correcte que vulgui defensar el seu nacionalisme, però lo que no es pot fer es defensar un com el bo i els altres com a excloents, perque ni el seu és el bo ni els altres els dolents.

Si parlem del nostre nacionalisme (Català) també es hora de que els nostres comencim a defensar la causa de manera sincera i deixim de fer-lo de manera partidista.

Fa poc en l'entrega dels premis de la radio de Molins de Rei ( si em permeteu faré una mica de vila i afegire la ferqüencia 91.2 FM) es va parlar de la paraula dialogar i la van definir com l'acció que permet acostar postura diferents però entenent la part de raó d'uns i d'altres doncs be, vull fer una crida als nostres polítics per tal de que comencin a dialogar i es deixim de refundaments del catalisme, de referendums per la independencia o per la simple actitut de dir que a Catalunya no passa res.

Sí que passa senyors, passa que en els darrers anys tal i com diu el nostre honorable president, Catalunya ha estat atacada i emprada com a eina electoralista dels partits que defensan el nacionalisme espanyol i a tot això nosaltre hem estat inmobils sense dir res i sense fer res. Es hora de què els catalans sortim al carrer i reclamen als nostres representants què es pòssin d'accord i facim força per la causa comuna que no és cap altra que aconseguir que la nostra nació sigui una nació reconeguda mundialment.

Tot i això vull dir que s'han fet coses molt bones per tal d'assumir aquesta fita com ara la Fira de Franckfourt, però requerim més constància en els nostres fets.

La primera aportació

2007-10-11T09:15:00.000+02:00

Bon dia a tothom

Com veieu aquesta es la meva primera aportació, per tant l'aprofitaré per fer la meva presentació.

Em dic Toni i visc a Molins de Rei, un poble situat a mig cami de Barcelona i Sant Cugat, amb una forta tradició per les costums i les tradicions, en una época en la que els avenços tecnològics han fet qüestionar i perillar la nostra cultura, i tot això s'aconseguit gràcies a la gent del poble, que sempre davant d'un fet popular és llença al carrer per gaudir i fer la seva.

Per tant crec pertinent que la meva primera aportació vagi encaminada a felicitar als molinecs i molinemques i agraïr-lis la seva acollida a la vila, ja que des de el primer moment m'he sentit un molinenc més.

Moltes gràcies Molins de Rei